M'he alçat este matí amb les mateixes ganes que un gat de mullar-se. M'he llevat amb cura les teranyines de la meua adormida cara i m'he calçat les "naus nodrisses", com diu ma mare, als peus. M'he pentinat amb pressa i amb perna he menjat alguna cosa abans de marxar.

Els meus peus han fet la resta. Com si fóra una locomotora he enfilat mig adormit el camí que seguisc tots els dies cap a escola.

De sobte, m'ha passat els de sempre: un excrement caní s'ha enganxat de les meues "naus nodrisses". Tant em fafa, he continuat el meu camí.

Per fi he obert els ulls del tot. Per fi. Observar que tot està al seu lloc ha estat un plaer: els carrers bruts, finques velles, una veïna espolsant l'estora, etc.

He arribat a escola i amén. Patí desert.

He pujat l'escala de sempre pensant que arribava tard fins arribar al quart pis.  Fins arribar  a la meua classe... Deserta.

Potser hui és diumenge. Encara.